En Soler, El Bandejat

Caricatura del gegant Soler

Soler el bandejat

Personatge extret d’aquesta rondalla

Fitxa tècnica

Bufaven males tramuntanades per Mallorca. La injustícia s’havia fet seva l’illa. Mentre uns pocs vivien en la baldor, dins els seus palaus, dedicats a la festa i a barallar-se entre ells, entre la gent del poble hi havia fam. La misèria voltava l’illa de cap a cap. Els pagesos estaven ofegats de mala manera per censals i tributs de tota casta, a vegades no treien per pagar els deutes i perdien les seves propietats. Això és el que li va succeir a en Soler.
En Soler, el millor llaurador, el més fener, l’home més complidor de tota la contrada, es va trobar, un bon dia, endeutat fins al moll dels ossos. Els marxandos es tiraven la verema pel cap de baixos que anaven els preus; ningú no volia comprar raïm. En Soler, que havia de mantenir un bon estol d’al·lotells, no sabia cap a quin vent s’havia de girar. Per comprar les poques quarterades que tenia s’havia hagut d’endeutar i ara no tenia manera de quitar el deute. A l’hora de parar taula, la seva dona no trobava cap roegó de pa de segó per fer espassar la talent, i la mare d’en Soler, ja ben empesa d’anys, no tenia conhort en veure com el seu fill de cada dia tornava més malhumorat, més sull i malsofrit. Ja no tenia amics i molts de dies la casa era un infern.
En Soler, el bon Soler, l’home més honrat de la comarca, el que treballava sempre de sol a sol, estava a la misèria. Ell i tota la seva família. I els creditors l’encalçaven, tots volien cobrar el que li havien bestret.

Ningú estava per romanços.

En Soler va haver de vendre les seves finques. Hagué d’empenyorar els mobles. Tan sols no tenien ni quatre pedaços per vestir els menuts. Arribà que quasi ja no parlava amb ningú, ni amb la seva dona. No feia feina, no en podia fer. Havia perdut la terra i cap dels senyors del poble volia contractar més missatges. Tot allò el desesperava. Arribà a estar empegueït de sortir a la plaça. Sentia vergonya d’ell mateix. El bon Soler, el més valent a l’hora de la feina, ara era un perdulari, un malfeiner. Un perdut. Un dia, fosca negra, s’aixecà d’una revinglada. Sortí de ca seva sense fer gens de renou. Sols sa mare, vella però de bona orella, sentí la seva fressa. Quan tornà començava a trencar el dia. Duia un sac a l’esquena. El trabucà damunt la darrera taula, vella i corcada,
que els quedava. Un grapat de magranes dolces, una ambosta de figues i una dotzena de pomes s’escamparen per damunt la taula. La família ja no passaria més
fam. L’endemà comparegué amb dos conills, l’altre amb un pollastre, una dematinada amb un sac d’oliva… sempre arreplegava qualque cosa. En Soler, el bon Soler, ara ja era un lladre.
Anava lluny a robar. Malavejava per no esser sospitós.

Però aviat va estar marcat. D’un poble veïnat havien sostret mols de doblers a una casa i la justícia sospitava d’en Soler. Una albada d’hivern, en Soler fugí com una ombra. Dins un bolic se’n dugué una mica de roba. Ja no tornà més a ca seva. Se n’anà a les muntanyes, entre els boscos espessos d’alzines, on sols hi capllevaven carboners i bosquerols esquius. No podia anar a poble,
l’esperava la presó, per devers Mainou els malfactors penjaven de les forques.
Passaren les setmanes. La mare plorava i la dona feia feina aquí i allà per dur una mica de pa a ca seva. D’en Soler no se’n sabia res. Adesiara qualque pelegrí que tornava de per Lluc deia que l’havien vist amb una colla de gent de mala vida, gent de forca i presó, que anava fuita, amb el trabuc penjat pel coll. Una dia arribà al poble la nova que la colla d’en Soler havia assaltat la possessió del marquès de s’Estorell. Un altre jorn es va xerrar que l’havien vist cavalcar per les marines. El seu cap ja tenia un bon preu. En Soler, en bon Soler, ja era un bandejat d’anomenada. Anys s’escolaren. La colla d’en Soler era ben coneguda per tota Mallorca. No hi havia camins segurs, ni cap indret tranquil. El governador armà una tropa per encalçar els bandejats, Però aquells homes, tots amb un caramull de penes de mort segures, no s’esporuguiren. Armats fins a les dents, els capitans i els soldats trescaven per tot arreu cercant els bandolers. De bon començament en Soler i els seus pogueren fer fonedissos els seus amagatalls, com a conills dins les llorigueres, però de cada pic ho tenien més negre.
Un dia ja no tengueren cap alzinar on refugiar-se i la tropa els caigué damunt. Molts moriren nafrats de mala manera per les arcabussades i els cans de brega, d’altres foren capturats i penjats. En Soler, però, no va aparèixer. Un soldat digué que l’havia vist fugir per un cingle, malferit, aferrant-se al roquissar. Però ben cert ningú no en sabia res. Molts digueren que l’havien mort els seus amics desesperats. Però el seu cadàver no va sortir. Se’n feren gloses i codolades, i la gent, les nits fredes de l‘hivern, recordava en Soler, el bandejat ferotge, l’home sense pietat ni compassió.
Els soldats anaven cercant i cercant en Soler. Hi havia homes que no feien altra cosa que trescar muntanyes a veure si l’aglapien. El preu per la seva captura era molt gros. Era una bona llepolia per aventurers i gent de mala jeia que no sabia viure si no era matant i fent malfraig. En el nostre poble, sempre arrecerat al peu de la muntanya, poca gent s’enrecordava d’en Soler. Sa
mareta, vella i cansada, cada dia feia camí cap a l’església. No mancava cap dia al seu encontre, fes neu o fes calor. La seva tristor era molt grossa i el pes dels anys era ben feixuc, però qualque cosa l’aguantava i l’esperonava a seguir vivint.
Feia més de deu anys de la desaparició d’en Soler.
Per les muntanyes de Mallorca ja hi tornava haver caramulls de bandejats. Hi seguia havent fam i injustícia, i molts d’homes, com antany en Soler, no trobaven altre camí que el de la muntanya. El governador no trobava cap remei bo. A la fi l’aconsellaren que concedís un perdó general.

Dit i fet. El perdó fou concedit, els bandejats serien perdonats si s’integraven dins l’exèrcit del rei. Se’n feren crides i molts de bandejats comparegueren dels seus caus, i uns se n’anaren amb l’exèrcit i uns altres s’embarcaren en la flota. Feia brusquina i veren en Soler amb una capa que sortia de l’església de Santa Maria. A ell també li corresponia el perdó. Més de deu anys havia estat amagat dins l’església, menjant les coses que sa mare li deixava cada dia a un racó amagat d’una capella. Sa mareta, dia darrera dia, any darrera any, havia tengut esment del seu fill, esperant l’hora feliç de la llibertat. En Soler el bandejat, ruat i vell, demanà el perdó i l’obtingué. La seva edat no era ja per anar-se’n amb l’exèrcit. Envellit i malalt, encara va poder conèixer els seus fills, homes fets que, com ell en la seva joventut, eren els treballadors de més anomenada del poble. Però el poble no oblida. Pujant al campanar de Santa Maria, devers l’alçada del rellotge, hi ha la cambra d’en Soler. I així la coneixen encara ara. Els escolanets més espavilats saben que en aquella cambra s’hi amagava un lladre i que la seva mare d’amagat li duia el menjar. I quan qualque escolanet ha de pujar escales
amunt, tot sol, els escalons del campanar, moltes vegades sent un escarrufament de por i de misteri, pensantse sentir les passes del bandejat.

Versió de Mateu Morro Marcé, d’una tradició antigament molt
popular.

  • Destacam