N’Elena, La Molinera

Caricatura del capgròs Molinera

Molinera

Personatge extret d’aquesta rondalla

Fitxa tècnica

Poques dones hi ha hagut de tant de caràcter en el terme santamarier i a la comarca de Coanegra com la bona Elena, la molinera. Mentre ella va estar al davant de les moles de fer farina (allà on ara hi ha Son Güia) aquell lloc al costat del torrent va ser el molí de n’Elena, i encara molts d’anys després d’ella haverse’n anat, encara es coneixia per aquest nom. I el puig que hi ha davant encara ara és conegut com el puig de n’Elena. I quan una persona deixa tanta petjada, en podeu estar segurs, per qualque cosa és. N’Elena, com el seu nom suggereix, era de raça de grecs. Havia estat esclava a una casa bona de cavallers mallorquins. N’hi ha que diuen que era borda d’un cavaller, però el fet és que havia estat afranquida per una raó o l’altra. Tot per mèrits seus, perquè era més viva que una centella i prou afavorida tant intel·lectualment com físicament. De Ciutat va anar a parar a aquell indret, aleshores ple de gent, que era la vall de Coanegra. La vall de Coanegra al final del segle XIV també era coneguda per la vall dels Molins o la vall de la Molinada. Amb nou molins bladers en actiu i més d’una dotzena de possessions, amb el celler de vi més gran de la regió (el Celler del Rei) i amb un bon camí que comunicava amb tots els indrets de l’illa, Coanegra era sempre un tragí de pagesos carregats de sacs de blat i d’ordi; de moliners que duien sobre les bísties sacs plens de farina, de gent que anava i que venia, amunt i avall. En aquell ambient, les tavernes hi tenien el seu paper social. Eren, potser, el principal lloc de trobada de moliners i pagesos. I en una d’aquelles tavernes hi va recalar la jove Elena. Però per poc temps, aviat en va sortir. Va esdevenir l’amiga de n’Antoni Gironès, un home d’edat que era un dels prohoms de la vall. Un home ric i malhumorat. Però n’Elena el sabia dur. Ella era la molinera del molí de prop del Celler del Rei, propietat d’en Gironès. El seu gran amor secret era, però, cap el pastor Micola, un altre grec, esclau de la gran possessió dels Torrella. Amb ell se n’hagués pogut anar, cap a Orient i Sóller, a fer una barcada. Però el seu lloc era el molí, allà on ella comandava i en tenia la responsabilitat, i així li ho va dir al seu amic Micola: “Tu cerques tornar a Grècia perquè l’has vista. Jo ja vaig néixer aquí i la meva Grècia és aquesta.” El jove Gironès, en Costa Gironès, l’hereu de n’Antoni, no va ser tan respectuós amb n’Elena com el vell. Li tocà en herència el molí, i amb el molí hi anava n’Elena, però no hi tenia cap interès. Ni amb el molí ni amb n’Elena. En Costa bevia i jugava. I, a vegades, quan arribava calent d’orella al casal del molí es posava colèric i intractable. En aquestes situacions, de cada cop més sovint, n’Elena rebia cops i bufetades sense cap justificació. Allò es va fer insostenible per a aquella dona orgullosa i d’esperit independent i lliure. Va decidir anar-se’n. N’Antoni Fullós, moliner de Castellitx, passava sovint per davant el molí de n’Elena de camí cap al seu molí de devora la font, el darrer de tota la llarga molinada. En Fullós era un home de món que viatjava molt. N’Elena li agradava i varen tramar de partir plegats. Per això n’Elena, un bon dia, se’n va anar damunt el ruc d’en Fullós, cap a Castellitx. I ja no va tornar mai més per devers aquelles muntanyes. El seu nom, però, encara hi és allà, va romandre per a sempre en aquella vall de moliners i siquiers. Versió de Mateu Morro d’una antiga tradició santamariera.

  • Destacam