El forn del moro

Caricatura del capgròs Es Moro

Es Moro

Personatge extret d’aquesta rondalla

Fitxa tècnica

Si qualque dia arribau devers Son Oliver, dins el comellar de Coanegra, veureu quatre coves des del camí mateix, la més grossa és la Tanca de ses Ovelles; dues més que estan una devora l’altra són les coves de ses Someres; i la més petita és coneguda amb el nom del Forn des Moro. Per què aquest nom? És una pregunta que molts se l’han feta, i avui ja no són massa els que en saben la resposta. Vet aquí que en temps del rei En Jaume (no feia massa que el seu cavall havia passat pels Coscolls) els moros fugien com a esperitats, havien de fer el cap viu ferm per no ser presos pels cristians, però hi va haver un moro que trobà arriscat fugir, i romangué amagat per Coanegra. Com que cada dia acabava primer el menjar que la talent, feia qualque eixida del seu cau per collir un poc de fruita o omplir un cabàs d’aigua de la síquia. Sempre, però, feia cap a la seva cova, ben alerta a deixar-se veure per ningú. Sortia amb la fosca, falaguer com un mostel, i sabia fer-se escàpol en sentir gens de renou. Una nit d’estiu sentí un atzabó llunyà, molt de trepig de gent i molta fressa. Aquell moretó es va veure perdut, pensà que ja estava fet d’ell, i sentia el seu cor que li batega-va a les totes. Però tot d’una va veure que aquella gernació passava de llis. Ell d’un tros enfora els va seguir, perquè no va estar bo fins que va haver escatit que diantre era. El moro ja n’estava més que sadoll de passar fam i fred, aquella lul·lea. Al cap d’una estona va sentir música i sarau, i va haver-se d’amagar com un conill. Va estar ben content de cançons i rialles. Era que devers Son Torrella hi feien un ball. En aquelles saons tota la contrada de Coanegra era rica i ben proveïda. Els molins d’aigua feien girar les seves rodes i en sortia una farina de primera, que els traginers carretejaven cap a viles i llogarets. Aquell moro, però, just la veia passar, a la farina, perquè ell sols podia arreplegar quatre fruites i un quern d’aglans. En duia un poc endarrer de tastar els pans, grossos i calents, que sortien dels forns de les cases. Per això, en veure que tothom se n’anava de cap a les ballades, va començar a filar i va dir: –Ara és la meva! Ara que tots se’n són anats a la festa i no hi ha ningú a les cases de per aquí, sé ben cert que trobaré qualque cosa per menjar. Dit i fet, pega llongo i com un llamp ja va haver entrat dins una d’aquelles cases pageses, cerca qui cerca, amunt i avall, girant cambres i rebosts, fins que a la fi trobà la cuina i s’aferrà a una fogassa de formatge. Heu de creure que tanta fam tenia que llesca darrera llesca se l’empassà tota, ben xalest. Però amb això una mà forta l’aglapí de per darrera i sentí una veu com un tro que deia: –Ara hem trobat el lladre! El moret es posà a tremolar com una fulla de poll. Ho tenia ben negre si el feien comparèixer davant els soldats del rei, que el tractarien com un rebel i un lladre. Així com va poder va contar la seva situació a l’amo, que no tenia mal cor, que ja havia vist que aquell sarraí no tenia més que pell i ossos i en va sentir compassió. Aquell bon pagès digué: –Escolta’m bé, si tu vols demà mateix pots començar a fer feina aquí. Menjaràs i beuràs amb nosaltres, jeuràs en el sostre amb la palla i perquè no et coneguin et vestiràs de cristià, com els altres missatges. El moro ja n’estava més que sadoll de passar fam i fred, i d’haver-se d’amagar com un conill. Va estar ben content de tenir un oferiment tan generós. L’amo encara li digué: –Però jo no vull maldecaps, no he menester que m’encalcin per encobeir sarraíns! –No tenia cap pèl de beneit aquell home.— Idò bé, ara et donarem una muda i et vestiràs, i perquè la teva manera de parlar no et traesqui, direm que ets mut. L’endemà, a trenc d’alba, el moret ja comparegué a la feina tot deixondit i esquitarell, i se’n desfé bastant bé del berenar de sopes i figues que s’empassolaven els parellers i missatges abans d’envestir les messes. L’amo li presentà tothom de la casa, la madona i els seus fills: en Bernat i na Catalina. Passà el temps. Aquell jove era curro de tot i feiner més que ningú, però no xerrava. Era amatent i es desfeia per fer un favor, però no deia res mai. L’amo n’estava força content i aviat li tengué tota la confiança. Les vinyes es feien bones i els raïms donaven un bon vi, i les oliveres ufanoses pels marges i els sementers. Na Catalineta, que era si fa no fa de l’edat d’aquell jove, aviat no tengué ulls per ningú pus. I encara que no ho deia, i ben alerta!, els seus entiments cada cop eren més tendres cap a aquell al·lot, fins que en va estar enamorada del tot. Un dia que na Catalineta i en Bernat xerraven tots sols davall un lledoner que hi havia a la clastra, en Bernat va sortir amb aquestes: –Aquell al·lot mut no m’acaba d’agradar. Darrerament succeeixen coses rares per Coanegra. Han fet casa santa a un parell de possessions, pareix com si res ja no estàs segur. Tenc per mi que el lladre és aquest mut nostre. Crec que ens engana, perquè l’altre dia em va parèixer com si cantàs quan collia oliva, i un altre dia el vaig afinar que mig d’amagat escoltava mon pare i ma mare quan xerraven. A més, fixa’t amb una cosa: no es mou mai de per aquí, pareix que té por, que s’amaga, no sabem qui és ni d’on és. –És ver que no sabem gaire coses d’ell –va dir na Catalineta, que no volia creure res d’allò que li contava el seu germà–, però aquest al·lot no pareix dolent ni fals, no crec que sigui cap lladre. –En sortirem aviat de dubtes –contestà en Bernat com si l’hagués picat un escorpí–. Avui a vespre en sopar farem la prova. En aquella casa paraven taula per tothom ben dejorn. Tots s’asseien als bancs de fusta d’alzina i la madona treia de dins la cuina les escudelles que cremaven. En Bernat tot d’una mogué conversa: –Mon pare, corren males noves pel món i xerren malament ferm de qualcú que vós manteniu. –I ara què dius? –respongué l’amo. –Han robat un anyell a Son Torrella, un cabrit a Son Verdera, figues seques a Son Boadella, una casera de mel a s’Arboçar i tothom té sospites d’aquest mut que tenim aquí. El mut, quan va sentir l’escomesa, es va posar vermell com un pebre de cirereta, no pogué aguantar més i esclatà: –Això no és ver, jo no he robat res a ningú. Tots restaren ben esglaiats de sentir parlar el mut i no se’n podien avenir del que havia passat. L’amo va haver de contar fil per randa tot el que s’havia esdevengut. I encara el jove afegí: –Jo era fill d’un cavaller moro que va defensar l’illa quan arribaren els cristians, fins al punt de morir en la batalla. Jo, per salvar la vida, vaig fugir i em vaig refugiar en aquestes muntanyes, que coneixia perquè hi venia a comprar verema pel rei moro, que deia que el raïm millor de Mallorca és el de Coanegra. He hagut de patir tota casta de penalitats: fam i fred, set i por. Fins que l’amo d’aquesta casa m’obrí la seva porta. Per això d’ençà que som aquí he estat el primer a la feina i res no he robat ni sostret a ningú. Tothom en va estar content d’aquella confessió, sobretot na Catalineta, que va veure que el seu germà anava errat. L’endemà anaren a la cova, amb el moro, i sols hi trobaren un vestit de moro i una vella escudella de test. D’aleshores ençà el jove va esser com un més de la família. A poc a poc ell també s’enamorà de la Catelineta i un dia que ho va tenir avinent li digué: –Que no trobes que ens hauríem de casar? –Ja ho podríem esser casats si de mi depengués –digué tota trista na Catalineta–. Però em sembla que no ho podrem fer mai, mon pare no ho voldrà que em casi amb un missatge. –Un missatge! Un cavaller molt ric som jo! Ja ho veurà avui migdia en dinar qui som jo. En acabar la feina, el jovençà amb quatre bots se’n va anar a la cova, començà a cavar i va treure un cofret. Se’l posà damunt l’espatla i de quatres cap a la possessió. Trobà la gent que dinava i tot decidit digué: –L’amo, vos deman na Catalineta per casar-m’hi. I no passeu gens d’ànsia per nosalres, jau aquest cofre a caramull de joies d’or i plata que vaig agafar de cal rei moro abans de fugir. Tots romangueren astorats i amb els cabells drets. Res, tot es va poder compondre. Al jovencell moro el feren cristià i les noces foren de pinyol vermell i sarau per llarg, com s’acostuma en aquests casos. De la venda de les joies compraren una possessioneta i la posaren a nom de na Catalina per no haver de donar el net al notari de qui era el seu home. Aquella possessió estava damunt un turó perquè els agradava a tots dos veure sortir el sol, i d’on venia el vent, quan feien trons i llamps cantaven. Amb el temps, d’aquell moro, que havia estat l’home de na Catalineta, ja no en quedà més que el nom de la cova on havia habitat, part damunt Son Oliver. I visqueren molts d’anys, ella i una carretada de fills, i si no són vius són morts, i si no són morts són vius. Recollida per Josep Capó Juan de la seva mare Antònia Juan.

  • Destacam